divendres, 28 de juliol del 2017

Casual

Al final sou Vos Senyor
Qui impereu en mon cor.
Em Vaig rendint poc a poc
Al Vostre amor infinit.
Vos separeu del sembrat,
Vos confronteu lo creat,
Transformeu mon desig
Dirigiu mon timó,
Tot i que em deixeu pensar
Molt sovint,  que soc jo
qui realitza i segueix tota acció.
M'arrossega sa Presència,
a paratges infinits,
I Quant mon cor es acaronat
Tota amargor va a l'oblit
Que sap molt be el Creador
De Tota nostra mida.
Que no som naus perdudes
En un mar sense fi.
Som com aus que s'enlairen
A cercar son destí.

Lleida 28/07/17
Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 17 de juliol del 2017

Poema intro Neruda

Puedo escribir más versos, más profundos. Mas lejanos. Como brilla el sol a lo lejos. Donde está mi alma.
Como mi Bien, a quien ella ama. Erguido mi sueño, en marea baja. Veo montañas, en lontananza, nubes inquietas, que las abrazan.
Un sueño perdido
Entre las aguas .
Una villa , entredormida
Un susurro a mi alma
De Su Corazón emana
Un sueño se quiebra
Mientras otro avanza.
Como corre el hoy
A abrazar su mañana.
Suspendido velo
Una mirada alta
Serena y llana.
Yo queria llegar ,,
Donde ya hube estado
Ahora todo es mas facil
Siempre estás ...
A mi lado

Pobla 14/7/17
Publicat per a Cap comentari:

My mystic place

My mistic place


La paz empuja el viento, que canta entre los arboles, suaves danzantes. El silencio empuja las cigarras a su canto frenetico pero alegre. Parecen acercarse curiosas,para dar bienvenida. El sotomonte, que hierve de cantos , de aves que juegan en las copas, mecidas por un aire ágil, sugiere aromas profundos. El agua , bendecida por el viento, se eriza suave, y se prolonga tersa. Rebaños de carpas, y la carpa guardiana, bajo  el agua anhelan. Y nadan. Y juegan. Y yo miro absorto, el reflejo del cielo, y de mi alma toda.


La pobla 14/7/17
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 4 de febrer del 2015

Un treball estimat (antropologia filosòfica)


Assignatura: Antropologia Filosòfica
Professor: Josep Martí.
Semestre: primer
Autor: Manel Solís
Data: 2-12-2008
Tema: Visió de l’home en els tres primers capítols del Gènesi, l’home imatge de Déu.
Introducció
El Gènesi designa creació, o be principi i neix de la necessitat de l’home, el qual s’adona que hi ha un esdevenir que és la historia, que traduim en termes de passat, present i futur, sent el present el punt en el que se situa l’home en un moment concret. Pero la racionalitat de l’home cerca en aquesta sequència un començament, de la mateixa manera que es projecta mentalment cap a una finalitat escatològica cercant de donar-li sentit a aquest futur, per això podriem dir que el gènesi i l’apocalipsi en representent aquesta afirmació de l’home davant la linealitat de la seva estada temporal en la terra. Gènesi i Apocalipsi estàn separats per l’eternitat pero unit en quan a destí: l’inici i el final es toquen es fan un donant-li una significació del temps des de una perspectiva “divina”.El recorregut d’aquest és desde el paraís terrenal al paradís celestial (Jerusalem celestial).
En aquest sentit l’home com a esser somàtic es concient de la seva contingència; té un neixement (inici?) y un final què és la mort. Aquest sería un escenari dessolador com el que deixen entreveure els existencialistes.
Sent doncs el temps, concepte filosòfic, un element substancial del que en diem peregrinatge de l’home en la terra i a la vista de la realitat d’un univers creat no pot l’home substraures de la questió dels seus orígens, i també de les questions de la creació. En el temps i desde una perspectiva reduccionista les diferents creences religioses (Eliades) desde les mes antigues fins al apogeu de les ciencies empíriques, sovint materialistes miren d’esbrinar l’inici de la creació, de la vida i de la realitat de l’esser humà, i a la llum de la Revelació, s’enten el futur creat com la culminació de l’Obra del Creador, i la victoria sobre les forces del mal amb l’ajut de Déu i també mitjançant les potencialitats al bé que Aquest ha impres a l’home. Substraure’s a la problemàtica del temps i dels seus orígens porta per exemple al budisme a un carreró sense sortida doncs no contemplen la possibilitat de Déu coma origen i destí, es troben que no troben resposta quan s’els inquireix sobre aquesta questió. L’home esdevé per tant un peregrí etern sense meta més enllà que lliurar-se dels mals del mon. No hi ha motor primer dels essers. Tot i això hi trobem que podem endevinar-hi un cert dualisme positiu en reconeixer l’existència de una materia, contingent, caduca, destinada al patiment, contra una essencia que perviu despres de la mort física.
Enmig de la creació apareix l’home( humanitat), per qui tot va esser fet. En el Gènesi trobem elements teològics filosòfics i antropològics que volen donar resposta a la questió de la realitat humana. Les antropologíes contemporànies ja no passen pels pòls ateisme-teisme sino pels de humanisme-antihumanisme els quals ens remeten al problema de l’anima.
Tractarem d’analitzar aquestes questions amb la definició bíblica de l’home com a imatge de Déu. La visió cristiana del món i de l’home no pot caure en una dialectica enfrontada amb les diverses antropologíes o estudis de l’home negant les fonts que li son propies de la Teología cristiana ans en son el seu substracte ontològic.
El destí de la creació al servei o més be usufructe del home ens remet a Jesucrist, contraposant-lo amb Adam per qui l’home caigué en pecat, amb la gràcia redemptora que Jesús retorna al’home i prefigura l’home perfecte model i guia pels cristians que en la seva evolució al llarg de l’historia cerca d’aconseguir sempre amb l’ajut del Senyor i l’evolució intelectual, física i espiritual. Per tant podem descartar els materialismes de tot tipus i afirmar la certesa de Déu, de la presència d’aquest en el home i fora d’ell.
“Deu és per damunt de lo mes elevat en mi, i més endins de les meves més pregones profonditats” (interior intimo meo et superior summo meo) (S.Agustí). L’esser humà , tan complert pero alhora tan mancat, tan incomplert apunta en la seva evolució apunta a la perfecció de l’esser huma com a imatge de Deu que ens mostra Jesucrist . Podem trobar resposta al perquè de la creació en el pròleg de l’Evangeli de Joan:
“La paraula estava en Déu i la paraula era Déu. Éll estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència” . Trobem doncs un sentit a la creació, i deixa entreveure que El Verb en fer-se home mostra l’epifania de l’home, de la humanitat sencera.
D’altra banda Essent tant peculiar la necessitat d’explicacions als fenomens naturals i sobrenaturals, l’home antic recorre als mites, barreja de Arquetips, misticisme, activitat filosòfica amb pinzellades “artístiques”.
Cal tenir en compte que el Gènesi no s’en lliura i està escrit en aquesta clau, encara que amb una acurada exegesi descobrim que els plantejaments son molt més profonds i tracten del “Misteri de l’home”, de la seva relació amb Déu, de la seva possició en el món de la seva essencia ( Que és l’home?). S’expresa doncs amb un to filosòfic molt profond traduit amb un llenguatje senzill pero ple de simbolisme.

PRÒLEG
“Al principi Déu creà el cel y la terra”.Amb aquestes paraules solemnes comença la Sagrada Escriptura. Ell, símbol de la fé les recull confessant a Déu Pare Totpoderós com “el Creador del cel i la terra”, de tot el visible i lo invisible.
La creació estudiada segons la perspectiva cristiana és doncs el fonament de “tots els destins salvífics de Déu”, “ el començament de l’història de la salvació” que culminarà en Jesucrist, asumit per l’humanisme cristològic . Inversament en Misteri de Crist és la llum decisiva sobre el misteri de la creació; revela la finalitat en vista del qual “al principi Déu creà la terra i el cel” Gn(1,1) desde el principi Déu preveía la glòria de la nova creació en Crist-
La catequesi sobre la creació revesteix una importància capital. Es refireix als fonaments mateixos de la vida humana i cristiana; explicita la resposta de la fe cristiana a la pregunta bàsica que els homes de tots els temps (Elíade) han formulat: “D’on venim?”, “on anem?”, “Quin és el nostre orígen?”, “Quin és el nostre final?”, “D’on ve i on va tot el que existeix?”. Les dues qüestions la de l’orígen i la de la fi són inseparables. Són decisives pel sentit i orientació de loa nostra vida i el nostre obrar.
La qüestiósobre el orígen del món i de l’home és objecte de nombroses investigacions científiques que han enriquit magníficament els nostres coneixements sobre la edat i les dimensions del cosmos, el devenir de les formes vivents, l’evolució de l’home. Aquests descobriments ens inviten a admirar més la grandesa del Creador, a donar-li gràcies per totes les seves obres i per la inteligencia isabiduría que dona als savis e investigadors.
El gran interés que desperten aquestes investigacions fortament estimulat per una qüestió d’un altre ordre, i que supera el domini propi de les ciencies naturals. No es tracta tan sols de saber quan i com ha sorgit materialment el cosmos, ni quan aparegué l’home ans de descobrir quin és el sentit de tal orígen: si és gobernat per l’atzar, un destí cec, una necessitat anònima o be per un Ser trascendent , intel.ligent i bó anomenat Déu.
Com ja hem fet esment a les religions i sistemes filosòfics i de creences, trobem nombrosos mites de la creació del món. Alguns filòsofs han dit que tot és Déu ( monisme espiritualista), que el món és Deu , o que el devenir del món es el devenir de Déu( panteísme); Altres han dit que el món és unaemanació necessària de Déu, que brolla d’aquesta fon i hi retorna; Altres han afirmat fins i tot l’existència de dos principis eterns, el Bé i el Mal, la llum i les tenebres, en lluita permanent ( dualisme, maniqueísme); segons algunes concepcions del món ( al menys el material) sería dolent, producte d’una caiguda i per tant cal rebutjar i superar ( gnosis) ; Altre admiteixen que el món és fet però a manera de rellotger, que un cop fet l’havia abandonat a ell mateix ( deísme); Altre finalment no accepten cap orígen trascendent del món sinó que veuen en éll el pur joc d’una matèria que ha existitm sempre (materialisme). Totes aquestes tentatives donen testimoni de la permanència i de la universalitat de la qúestió dels orígens. Per tant podem concloure que l’home té un inherent desig de recerca que el porta a aquestes qüestions ontològiques.
La veritat en la creació és tan important per tota la vida humana que Déu, en la seva tendresa volé revelà al seu poble tot el que és saludable coneixer al respecte. La creació és inseparable de la revelació i de la realitzacióm de l’aliança del Déu únic amb el seu poble. La creació es revelada com el primer pas cap a aquesta aliança com el primer i universal testimoni de l’amor totpoderós de Déu.Per això trobem reflexos, d’un vigor cada cop creixent dels missatges dels profetes, salms, etc..
D’entre totes les paraules de la Sagrada Escriptura sobre la creació, els tres primers capítols ocupen un lloc únic. Des d’un punt de vista literari ,aquestos textos poden tenir diverses fonts. Els autors insopirats els han col.locat al principi de l’Escriptura, de tal manera que expressen, en el seu llenguatje solemne, les veritats de la creació, del seu orígen i fi en Déu, del seu ordre i de la seva bondat, de la vocació de l’home, finalment del drama del pecat i de l’Esperança de la Salvació.
En les afirmacions de Gn(1,1), s’afirmen tres coses: Déu etern ha donat principi a tot el que existeix fora d’Ell. Tan sols Éll és creador de la totalitat del que existeix, i tot depén de Déu que li dona el ser.
S’afirma també l’Esperit Sant: “dador de vida”, l’”esperit Creador”.
La fi de la creació és que Déu , Creador de tots els essers, es fassin per fi “Tot en totes les coses” (1 Co 15,28), procurant al mateix temps la seva glòria i la nostra felicitat.

Anàlisi Antropològic-filosòfic
Ací no obstant la història de la creació que representa l’inici de la “historia”, comença per la paraula de Déu, paraula que innova transforma i continua renovant les coses durant tot el llarg d’aquesta fins al darrer moment, i és per això el Gènesi comença amb les paraules “Al principi” amb el que el primer que fou creat fou el temps , camí en el transcurs del qual l’home anirà desenvolupant-se en tots el seus aspectes, doncs és un ésser global, és adir amb multitud d’aspectes, capacitats i possibilitats, enmig de tota la creació que mostra la Glòria del seu Creador.
Gn(1,1): “Déu va crear el cel i la terra” , és a dir tot lo visible i l’invisible. I mitjançant la contemplació l’home pot meravellar-se de la creació i reconeixer en ella a Déu. Els termes cel i terra refereixen a l’impuls vertical en que se situa l’home en un discorrer de baix a dalt, es a dir de les coses creades al Creador. El cel representa a dalt, és a dir lo que està per damunt de l’home en el món, però que mercès a capacitats o potencialitats innates de trascendència mira instintivament també , pero mes mitjançant la seva autoconciència per la qual l’home abasta nivells espirituals i en dirigir la mirada al cel pot contemplar l’infinitud de l’univers com obra de Deu. El món visible, creat per Déu en tota la seva riquesa, diversitat i el seu ordre. Rés existeix que no degui la seva existència a Déu Creador. El món començà quan fou creat del no res per la paraula de Déu; tots els éssers existents, tota la natura, tota la natura humana està arrelada en aquest coneixement primordial: és l’origen mercès al qual el món és constituit en aquest aconteixement primordial: és l’origen mercès al qual el món és constituit i el temps ha començat. ( San Agustí).
Gn(1,2)“La terra era caòtica i desolada”, és a dir desordenada. Es una mena de metàfora que refereix també a la no-existència anterior. Aquest aspecte el trobem reflectit en la capacitat, fins i tot en la necessitat de l’home de posar ordre en él món, d’organitzar coses concretes, substantives a partir del caos “mundanal”, de ubicar i dirigir amb les seves capacitata tot allò que fa. L’ordre doncs que l’home cerca enb la seva morada terrenal, en la seva vivenda , en el seu entorn, i mes andavant en les desenvolupament social, les relacions amb els altres li faciliten o serveixen de substrat per tal d’abastar realitats més complexes tant en el terreny espiritual com moral.
“Les tenebres cobrien la superfície de l’oceà…”.Situa com a lloc privilegiat, encara inert, doncs era cobert per les tenebres, l’Oceà, i molt significativament entre la comunitat científica i amb l’ajut especialment de la geología i la paleontología, la vida primigènia començà en els oceans amb essers vivents d’extrema simplicitat, pero que amb el desenvolupament lent i progressiu d’aquests, donà lloc a essers més complicats fins a l’esser huma el qual passà a ser-ho en virtud de l’aparició dels elements espirituals que el conformen com a home, destinat a ser imatge de Deu. D’altra banda l’aigua és necessària per tota vida sigui vegetal, animal i com no pel mateix home. No en va el baptisme en el qual l’home és submergit en l’aigua creadora per tal de reneixer en la força de l’Esperit.
“L’esperit de Deu planava sobre les aigues”: L’esperit de Déu participa en la creació al costat de la paraula divina, és l’Esperit pertant l’aspecte dinàmic del Déu inmutable. La tradició dels Pares de l’Esglèsia ha entès l’expressió en el sentit de l’acció fecundant de l’Esperit Sant amb què juntament amb la paraula divina, Déu creà totes les coses. Ara bé, el terme esperit podría tenir aqui el sentit de “vent”. Llavors entenent de Déu com una forma de superlatiu, tendriem el sentit de “vent huracanat”, és a dir un vent molt fort que feia necessària l’acció ordenadora de Déu: Crear és ordenar, distingir, separar.
Gn(1,3). “Déu diguè:- que existeixi la llum i la llum va existir”: La llum es signe del Bé, en contraposició a la foscor. D’altra banda és un element necessari pels essers vivents per tal de captar sensitivament mitjançant la vista l’entorn que l’envolta. Cal entendre de forma tangencial que d’alguna manera aquesta llum és referència i partícip de la llum inaccesible en la que habita Déu. La vista juga doncs un paper important en l’ambit bíblic, juntament amb l’oida (la paraula). També ens trobem amb un Déu que se expressa en paraules, en aq1uest cas no dirigides als homes ans dona entendre que en Deu hi ha persones cosubstancials. Mitjançant la Paraula l’home pot entendre amb claredat allò que Déu li diu i mitjançant la paraula, el llenguatge, l’avenç cultural de l’home és enorme.
Gn(1,4) “Déu veié que la llum era bona i separar la llum de les tenebres”. Seguint amb la línea teocèntrica de la primera versió del Gènesi s’ens presenta a un Déu que analitza, reflexiona, i dedueix. Evidentment cal traslladar aquestes particularitats en el home, les del discenrniment de la bondat de la creació. L’aparició en aquest ordre axiològic de la llum, és també prerequisit per la vida i les ciencies naturals han arrivat a la conclusió de que l’origen de totes les energies que l’home empra en la creació, en el món tan actual com antic ( la fusta be de la fotosíntesis, el petroli dels essers vius que reben vida del sol ,etc…). (Els egipcis adoraven al sol com a Déu. Ra) Ja anem entreveien que el que fa l’autor és mostrar a biaix, elements que el relacionen amb Déu.
Gn(1,5) “Déu va donar a la llum el nom de Día, i a les tenebres, el de nit”. En tal afirmació trobem de nou l’element temporal, posterior a l’inici, de l’esdevenir històric al llarg del qual anirà desenvolupant l’home tot allò que li es propi: la cultura. D’altra banda el temps és una característica molt destacada que reflecteix la contingència humana. Al meu parer hi ha una idea força interessant que és la realitat de la foscor com a absència en major o menor grau de llum, a l’igual que el fred és la consequencia de la manca de calor. Aquesta clau deixa entreveure que la caiguda, el pecat és degut a la mancança de Déu o més concretament a l’allunyament d’aquest , la idea és veu recolçada pel fet de que el text ens parla de tenebres i no de foscor,. Es tracta d’un terme m’es categòriuc que dona lloc a la interpretació que hem fet sobre la llum.
Per tant sota un aparent dualisme hi ha amagada la assignació a la llum com el Bé suprem, que es per sobre de tota foscor. En Deu no hi ha foscor. No obstant en l’home si en pot haber, foscor, ofuscació, confusió , fruit de l’allunyament de l’home del seu Creador, dels seus dessignis, de la conciència confosa i torbada.
L’establiment del temps lineal apunta a l’establiment d’un inici i comporta implicitament un final. Tan sols en Deu l’eternitat te sentit.
Curiosament pels jueus el día començava amb la posta del sol es a dir de la nit .
La idea de la posta en marxa del fenomen temporal es cnclou amb l’asseveració “…i fou el primer día.”.
Déu continua amb la creació mitjançant la paraula,l usada en to imperatiu, com encomanant a altris la col.laboració suboordinada ( si parlem d’Angels) o propia pel dinamisme Diví que representa L’Esperit Sant. En darrera instancia la causa primera és Déu Creador.
Tot seguit Déu continua creant el firmament “ enmig de les aigues”. Cal tenir present que els antics s’imaginaven el cel com una volta sòlida, com un vidre que retenias les aigues de la pluja que eren sobre aquesta volta.Es tracta d’una interpretació geocèntrica de l’univers.
Per tant ens trobem amb que les escriptures apunten molt més lluny que les creences dels antics. Deixen entreveure un cosmos de dimensions humanament infinites, questió que trigà temps l’home en descobrir c ientíficament. Encara que en la ciencia actualo s’apunta a que el cosmos està en expansió amb el qual se li nega l’inmensitat infinita, que a la llum del creient tan sols Déu és capaç.
Gn(1,8): “ Déu donà a la volta del firmament el nom de cel….”
Ací apareix l’acepció cel igual que al verset 1, però ací es concretitza, es materialitza i cel no representa l’invisible sino precissament lo visible , encara que sigui amb l’ajut d’instruments creats pel home que fan d’extensions de les capacitats sensitives de l’home ( per exemple l’ús dels telescopis) i no és casual que les distàncies còsmiques es medeixin en anys llum assimilant el temps i la distancia com a elements intercambiables de tal manera que en arrivar més lluny en la observació del cosmos equival a avançar-se en el temps en la manifestació d’un planeta o estel la llum del qual encara no ens ha arrivat a l’abast de la visió amb els simples ulls. Dona lloc ací a la meravellosa paradoxa de que astres que poden veure ja no existeixen, i d’altres que ja existeixen encara no ens ha arrivat la seva llum i per tant resten invisibles a la visió comú. Tot això ens planteja la complexitat del concepte temps, espai (de tres dimensions), entrellat imprés en el cervell i que en limiten o dificulten la comprensió de lo sobrenatural per l’esser huma. També per tractar-se de patrons d’ambit terrenal, podem entreveure la relativitat d’aquest temps subjectiu per l’home, així l’home que està inmers, absors en reflexió profonda, oració de silenci, comunió divina,li puguin passar les hores com a breus, igual que en aquells que s’estàn simplement divertintl, mentre que davant de quelcom que l’abrumi, l’espanti, l’aborreixi, o ho temi ,o no li plagui ( com esperar algú que no arriba) el temps sembla dilatar-se i fer-se les hores llargues.
Tot seguit Gn(1,10), te lloc a l’ordenació de les aigues de la terra i la conformació dels continents (literalment continent) per què és el lloc natural en el que l’home viu , i es mou fins l’adveniment dels enginys voladors, i de les naus marines. Per tant hem arrivat ja a l’establiment de la morada per l’home i la resta dels essers vius. És palès que ja hi ha hagut un transcorre de temps en la creació de l’univers. Es clara que la utilització del terme día no es pot fer literal, en diriem eres en termes geologics, pero lo important és que la creació comportà un procés mes o menys llarg de temps no de sobte amb tot tal com ho veiem els homes actualment.
“…Deu veié que tot allò era bo”. Ens trobem que l’escriptura continua amb la antropomorfització de Déu, un Déu que veu, analitza i enraona per concloure’n la bondat del que ha fet. Inversament l’homa que veu, enraona i analitza pot arrivar a veure Déu en la seva obra.
Amb Gn(1,11) arriva el moment de la vida. Primer aqmb els vegetals situant-los en la base axiològicament i ontologicament. Sont la base dels essers vivents superiors ( els microscopics eren inconcebibles per l’antic), estan en el primer gráo de l’escala de la vida. Es de particular importància la capacitat de reproduir-se , de procrear i per tant també d’evolucionar quedan l’home com quelcom em marxa, no acomplert sino destinat a complir-se cap a una suposada ( mes be necessària) perfecció, que de vegades pot semblar ambígua si amb l’estudi de l’història l’home ha anat trobant entrebancs, sovint retrocedint en aspectes fonamentals ( morals, intelectuals). Però malgrat tots els entrebancs la visió cristiana de la vida és de forta esperança en el seu futur, sempre mercés al principi espiritual superior que hi ha en aquest.Ens trobem amb la materia per un costat, i l’Esperit, Déu, per l’altre, pot semblar un dualisme pero el cas es que encara no s’arrivat a l’home, esperit encarnat substancialment o cos espiritualitzat.
D’altra banda apareix en l’home ( encara no creat pero sense dubte previst) que de la somaticidad d’aquest li és necessari de nodrir-se ell mateix, a costa d’altres essers vius els més saludables dels quals són els vegetals. (Veure Dn(1,12-16)). Es una questió bastant extesa en les diferents creences religioses la bondat de una dieta vegetariana i actualment la dietetica en recomana una alimentació basada sobre tot en el consum de vegetals. D’altra banda l’home morirà i servirà d’àliment altres essers vivent i retornaran a la terra “ de la qual en sortirà l’home” S’estableix el que coneixem com a cadena alimentícia un estret lligam entre l’inert i lo viu, no reductible a simples procesos físics o químics. Tot està relacionat amb tot. L’home en la seva activitat filosòfica-m,etafísica pot endevinar Déu com a motor de tota aquesta complexitat de vida-mort. L’home és contingent, pero sempre el seu cos d’una manera o altra formara part de la creació.” Pols ets i al pols tornaràs” es diu.
Gn(1,13) “ Hi hagué un vespre i un matí i fou el tercer día.” El temps apareix com una constant en la creació, com si la creació fossi temps d’alguna manera. Hom defineix la historia com l’espai del protagonisme lliure i responsable de l’home”. Com ja hem advertit resta clar que Déu no crea per díes, però l’homa es veu limitat a un passat-present-futur que el separa de l’infinita eternitat alineal i multidimensional més enllà de tot espai i temps en la que mora Déu Pare. L’aparició d’estels per assenyalar festivitats o dates importants donen lloc al calendari, per tal de per exemple d’anticipar-se als esdeveniments naturals ( cicles de sembra, i collita, ó cicles de fred-calor (estiu-hivern). Ja s’estableixen els anys regits per aquests cicles, per això l’home de totes les cultures establia, i estableix calendaris i cicles segons els estels i el sol i la lluna als quals també algunes cultures divinitzaven. L’esdevenir en el temps, es a dir l’historia li permetrà recordar, perpetuar fets considerats de importancia de caracter fins i tot sagrat al llag de l’historia. Recollir dades del seu passat, relacionar-les i extreure’n lliçons per a que ela mals no tornin a repetir-se o es minimitzin.
Al quart dia Gn (1,20): “Que les aigües produeixin essers vius que s´hi moguin dintre l’aigua i tota mena d’animals alats.” .Ja hem advertit com la ciencia corrobora l’origen marí de la vida, pero ací més bé vol significar l’aparicióm d’un altre estament dins l’escala ontologica i axiològica, els peixos i les aus. És de destacar que la escriptura assenyali una separació entre els animals marins i alats una categoria inferior als animals terrestres, el motiu probable és que l’home veu en els animals terrestres una més gran complexitat, tot i que les aus on habiten de fet és a la terra (continent), pero la capacitat de volar era per l’home quelcom de somniable, quye voldria fer com un acte de llibertat i d’eixamplament de les seves poissibilitats. Cosa però impensable pels antics, l’home ha aconseguit volar mercès als sofisticats enginys, que el fan sentir creador i compartir quelcom de la característica de Déu. Tot mercés a l’evolució cultural a tots nivells, sobretot l’intelectual, esdevenint un home tècnic, capaç de costruir enginys inimaginables per qualsevol altre ésser. Fins i tot ha construit enginys capaços de transportar l’home a d’altres planetes , tant de forma directa,i real, comprobable per les imatges preses d’aquests moments com es per ara el viatjar a la lluna, o indirectament o de forma virtual mitjançant naus dotades de capacitat sensitiva ( veure-càmeres), o medir i sentir ( sensors: de tots els paràmetres físics coneguts com temperatura, presió, moviment, presència, camps energètics etc) . Amb aquests fets l’home perllonga la seva capacitat d’explorar l’univers, es com si l’home en interpretar les dades que reb hagi estat personalment en tal lloc. Pot comunicar-se a distància, i desplaçar-se per la terra amb gran rapidesa amb el qual sembla empetitir-se la terra. L’home acxonsegueix així arrivar més lluny, descobrir nous territoris. (Homo explorador).
Gn(1,24) El cinquè dia apareixen “ les bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs”. Ja hem fet esment de perque de la separació feta dins el regne animal. Ja l’home antic agradava de domesticar (dominar) animals d’alguna manera amb objectius pràctics de cara a l’alimentació ( ramaderia) i en trobà (els propiament domèstics) que tenien una capacitat de convivència en certa manera íntima en els quals enjdevinava una comunicació subtil: són tipicament gats i gosos, també divinitzats per algunes cultures com és el cas dels antics egipcis.. L’home veu en el regne animal una gradació axiològica i aleshores es fa concient que ell n’és a la cúspide. Aquest aspecte però si no es fa referència a l’ambit espiritual, o a l’ànima, prenent conciencia que per sobre és Déu, pot portar a l’home a sentir-se el Absolut de l’univers. Gairebé omnipotent, tal és el cas dels diversos mmaterialismes, que per altra banda no donen més que una falsa il.lusió que s’esvaeix davant el fenòmen de la mort.
A partir de la convivència de l’home amb els animals domèstics, de la seva observació, de l’anàlisi de la seva activitat, els troba més propers a l’home que la rtesta d’animals, deixant entreveure que d’alguna manera podriém parlar de que quelcom de diví és en ells.
La interdependència de les criatures és volguda per Déu.Les innumerables diversitats i desigualtats signifiquen que cap criutura es suficient per ella mateixa. Existeixen endependència unes de les altres, per compenetrar-se i servir-se mutuament.La bellesa de l’univers: l’ordre i l’harmonia del món creat deriven precisament d’aquesta diversitat ja esmentada. L’home descobreix progressivament les lleisnaturals i causen admiració en els savis. La belleça de la creació reflexa la infinita bellesa del Creador. Ha d’inspirar el respecte i la submissió de la inteligència de l’home i de la seva voluntat.
En aquest moment del Gènesi arriva el moment culminant de la creació. L’aparició de l’home: Gn(1,26): “-Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres i que sotmeti els peixos del mar...i tota la terra”.
Aquesta semblança rau en el fet de que és l’unic ésser de la creació capaç d’escoltar i comprendre allò que Déu li diu i de complir-ho. Capaç d’autotrascendència l’home analitzava Déu Antropomorficament, el resultat però si no es pren en termes absoluts es que pot ser capaç de Déu. Toto i això aquest raonamet pot portar a concebre Déu com a imatge de l’home limitant així les possibilitats daquest de realitzar-se autenticament., L’home com a imatge de Deu per tal de compendre d’alguna manera, amb el seu enteniment limitat que és Déu i a la vegada que és l’home. Amb aquestes expressions expressem que Déu pot sentir-se satisfet amb l’home, o corregir-lo, advertir-lo, instruir-lo. Tot apunta a la divinització de l’home d’alguna manera i és per això que hem de tenir en consideració la questió de l’ànima com a part espiriotual de l’home, per la qual entra en comunió i comunicació amb ell...i que l’home malgrat tot (Elíade) apunta a una inmortalitat, “vida després de la mort”, “vida en el més enllà” en definitiva vida en el cel i en Déu. Des del Paleolític en tenim constancia de la preocupació i reflexió, fins i tot constatació experiencial ( mística).
Aquesta veritable inmortalitat, a l’home que contempla Déu, ja l’esdevina com una comunió amb Éll.
El concepte d’ànima ha anat mudant de significat. Tomàs d’Aquino feia distinció entre esperit i ànima, i les escriptures són plenes d’aquestes referències. Personalment considero l’anima com a la part espiritual de l’home que l’homologa o l’emparenta amb Deu. Es a través de l’anima que l’home és capaç de trascendir i cop`çar Déu. El concepte d’anima és per l’antropología filosòfica, constituida en gairebé igualtat amb la Teología, inherent a l’home i un concepte del qual el cristià no en pot prescindir, com no ho fan altres filòsofs en recolzar-se en definicions alienes de tal manera que poden dur a una mena de sofisme, en el qual entra en acció un joc dialèctic terminològic. El concepte d’ànima és inherent a l’home que s’adona que és quelcom més que un cos que neix i mort. Neiximent i mort empenyen l’home a certa perpetuació terrenal, poden caure per això en l’egotisme. La perpetuació pot ser física (fills, mitjançant els lligams de sang), intel.lectual ( obres d’art, escrits, construccions) i espiritual. Esdevina que és quelcom més ; el l’inici de l’home com el recorregut d’un nadó. De la mancança a l’autosuficiencia, i d’ací a la trascendència creixent a diversos nivells, sent l’espiritual el de major importància ontològica.
Gn(1,27). “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. Pel que fa a l’ús del primer terme home, fa referència a l’humanitat sencera, degut al caracter Patriarcal ( masclista) de la pràctica totalitat de Civilitzacions passades i actuals encara que es comencin a esbrinar camvis importants aquests darrers temps. Però a continuació especifica clarament que els creà dona i home, sense donar-li cap valor afegit a l’un respecte l’altre. La primacia des de l’antigor de l’home esdevénía de la seva major fortaleça física que el feien més apte per caçar, lluitar-defensar, o dur a terme tasques dures com carregar etc.. Tot i això cal dir que l’home ha vist en la dona la peculiaritat de la fertilitat, considerant-ho un atribut diví, i també divinitzant en certa manera la figura femenina.Donat que la procreació era un gran Misteri que feia que l’home al menys en reconeguès una dignitat homóloga.
L’home trova en la dona i a l’inrevés l’alteritat, necessaria , que feia de l’altre com de mirall en el que es veu así mateix. Es distingeixen alhora trets diferents de la resta d’essers: pot comunicar-se, intimar, comparar, contrastar, perquè malgrat tot i la igualtat en veu també la diversitat, riquesa irrenunciable de l’home. Ja físicament, i de forma directa en observant els genitals l’home sense cap esforç n’aprecía la diferència que no és tal sinó complementarietat. L’home esdevé per aquest motius home social i veu en cvadascú especificitats diferents que fan particular cada ésser humà enfront dels altres. Els coneixements es posen al servei comú i propi ,propiciant el desenvolupament de la humanitat.
De totes les cxriatures visibles sols l’home és capaç de coneixer i estimar el Seu Creador,, és la única criatura a la terra a la que Déu ha estimat per sí mateixa (Gaudium et spes, 12: AAS 58 (1966) 1034).
Tans sols l’home és cridat a participar, pel coneixement i l’amor, a la vida de Déu. Per aquesta finalitat és creat i aquesta és la raó fonamental de la seva dignitat.
Per haber ser fet a imatge de Déu, l’esser humà té la dignitat de persona; no és solsament quelcom, sino algú. És capaç de coneixer-se, de poseir-se i de donar-se lliurement i entrar en comunió amb altres persones; i es cridat, per la gràcia, a una aliança amb el seu Creador, a ofererir-li una resposta de fe i d’amor que cap altre esser pot donar en el seu lloc.
Déu creà tot pel home(S,Joan Crisóstomo), però l’home fou creat per estimar i servir a Déu i per oferir´li tota la creació. La jerarquía de les criatures e4stà expresada per l’ordre dels “sis díes”, que van del menys perfecte al més perfecte, i l’home n’es lla cúspide de l’obra de la Creació
Gn(1,28): “ Déu els beneí dient-los...”. L’home enstà en comunicació íntima amb Déu, la mateixa paraula els fa trascendents i en beneir-los impregna l’ésser humà amb un principi espiritual pur i net, amb una profonda tendència al bé (Plató), d’un dessitg d’aquest, del qual Déu ho és en grau absolut. Per tant mitjançant aquest ànima o esperit l’home es veu atret cap al seu creador. L’home beneit resta unit a l’Esperit de Déu mitjançant l’ànima o esperit, compartint d’alguna manera una característica part d’aquest.
Gn(2,2-3): “...El seté día, doncs va reposar de tota l’obra que había creat. Déu va beneir el dia setè i en va fer un día sagrat, perquè aquell día reposà de la seva obra creadora i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora.”. Aquest relat de la creació no acaba amb la creació de l’home sinò amb el repòs de Déu, que santifica el día setè. Aquestes paraules ispirades són riques en ensenyaments salvífics. En la creació Déu posà un fonament i unes lleis que permaneixen estables, en els quals el creient podrà recolçar-se amb confiança, i que són per a éll el signe i la garantía de la fidelitat inquebrantable de l’aliança de Déu. Pewr la seva part, l’home ha de permanyer fidel a a quest fonament i a respectar les lleis que el creador ha inscrit en la creació.
La creació està feta de cara al Sabbat, i per tant al culte i a la adoració de Déu. El culte està per tant inscrit en l’ordre de la creació.
La necessitat de que l’home descansi de les seves feixugues tasques quotidianes, descans sense el qual l’home patiría de desequilibris ( estrés, esgotament, depressió).



L’home en el Paradís

Aquesta part del Gènesi té un contingut marcadament més antropocèntrica ,permeten un més acurat anàlisi antropològic, que la primera versió, més teocèntrica. Aquest relat parteix d’una tradició diferent de l’anterior. L’activitat creadora de Déu es centra ara en l’home. La terra és concebuda com un dessert on Déu fa sorgir la vida. Parteix d’un univers ja creat, pero inert, es tracta de la materia sense forma.
Gn(2,5) : “ No hi havia cap matoll ni hi havia nascut l’herba perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure, ni existia cap home que poguès conrear els camps” Ací apareix com a innovació el tractament de Déu com a Senyor, expressió que s’aplica als essers humans que tenen una elevada dignitat, en Aquest cas la Suprema. Tée una forta carrega Teològica doncs en aquests termes dessignaran els cristians a Jesucrist, obviant la identificació cosubstancial entre Pare i Fill.
D’altra banda s’assigna ja a l’home encara no creat la tasca de conrear els camps, prepara la creació com a terreny en el que l’home es desenvoluparà. Curiosament la tasca que li prepara és concreta enh l’agricultura i no en la ramaderia tan típica de les cultures que se situen en l’ambit de l’Orient mitjà. Podem repetir les questions alimenticies i de les bondats d’una alimentació vegetariana. D’altra banda sembla atorgar als animals in nivell ontològic superior a les plantes, pero proper a l’home.
És fonamental en vista a l’anàlisi que en fem del Gènesi, el verset (2,7): “ Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida i l’home es convertí en un “.ésser viu”.” Sabent que l’home com larestade la creacío pot ser feta per Déu del no-res, ací es resalta la idea de que el cos de l’home és format per materia ( pols ets i en pols et convertiràs). Presenta a un Déu terrissaire, que bon coneixedor de la materia que treballa ,en quant a creador d’ella mateixa que n’és. Aplica tota la seva “tècnica, perícia”, que traduirem per sabiduría i omnipotència. Però es fonamental l’a donació de l’alè de la vida, que podem identificar amb l’Esperit Sant, i l’ànima, que és d’orígen espiritual. La llavor d’eternitat que porta en sí, al ser irreductible a la sola matèria,(Gaudium et spes) la seva ànima no pot ser feta més que per Déu. La persona humana, creada a imatge de Déu, és per tant un ser espiritual i corporal, i en lpa seva totalitat és volgut per Déu.
Podem veure que el fet d’infondre “l’alè de vida” no fa referència a la mera vida biològica donat que la resta de essers son creats vius, però no poseeixen aquest alè, no es tracta tampoc d’una simple bufada, sinó quelcom que forma part de éll. Ens hem de referir doncs a l’ànima.
Sovint el terme ànima significa per la Sagrada Escriptura la vida humasna o tota la persona humana. Però designa també el que hi ha de més íntim en l’home i de més valor en éll, allò per lo que és particularment “ Imatge de Déu”: ànima significa el principi espiritual de l’home. El cos de l’home participa de la dignitat de la “Imatge de Déu”: és cos humà en tant està animat per l’anima espiritual i és tota la persona humana la que està destinada a ser, el temple de l’Esperit.
El concili Vatica II en Gaudium et spes,14:AAS 58 pp.1035 declara:
“ Un és el cos, l’home, per la seva mateixa condició corporal, reuneix en sí els elements del món material, de tal forma que, per mitjà de ell , aquests abasten el seu cim i eleven la veu per la lliure lloança del Creador. Per tant, no és lícit a l’home despreciar la vida corporal, ans el contrari, té que considerar el seu ,cos bo i digne d’honra, ja que ha set creat per Déu i hade ressucitar en el darrer dia.”
L’unitat de l’anima i del cos és tan profonda que es deu considerar l’ànima com la “forma” del cos (Aristòtil, St. Tomàs); és a dir mercès a l’ànima espiritual, la materia que integra el cos és un cos humà i vivent; en l’home l’esperit i l’ànima no son dues naturaleses unides, sinò que la seva unió constitueix una única natura.
Dins la fe cristiana es sosté que ànima com la idoneitat única de l’home per a viure en referència constant, irrenunciable, personal, a Déu. És creu , a ligual que Bloch, que l’home sirè com Déu,però que aquesta determinació teomòrfica del se ésser li ve donat per la gràcia.
En la contingent e inerme precarietat de la condició humana s’ilumina enigmàticament el garn misteri del Absolut, que ha volgut comunicar ontològicament a l’home, fer-lo a la seva imatge, per a que fosi possible una ulterior i plenaria comunicació dialògica –existencial.. Segons Zubiri l’home “és una forma finita de ser Déu. En conclusió, el problema de l’ànima te molt a veure amb el reconeixement de l’home com a imatge de Déu. Avans de ser un problema ontològic (monisme-dualisme,matèria –esperit, ànima –cos) és un problema axiològic ( humanisme-antihumanisme). El que passa és que un cop sentat axiològicament la primacia de l’humà, ens n’adonem de que tal primacia prevaleixi, és necessari recorre a la ontologia.
Gn(2,8) “ Ací “Déu creà l’Eden i va posar l’home que havia modelat”. La tradició situa l’eden a Mesopotàmia, però més que un lloc geogràfic, representa una situació en que l’home no pot gaudir si Déu no li’n fa do. L’Eden és el jardí on l’home pot conversar amb Déu, és adir Déu contempla una comunicació entre l’home i éll. Representa el racó més paradisíac del paradís donant a entendre fins a quin nivell Déu fa ofrena gratuita de la creació a l’home.
Gn(2,9) Ací Déu fa neixer els vegetals per sustent de l’home coincidint amb la versió de (1,29) , d’assignar a l’home una alimentació fonamentada en aquests. Sembla assignar als animals un estatus entre els vegetals i l’home. L’escriptura continua “...Al mig del jardí hi feu neixer l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal” . L’arbre de la vida formava part dels mites dels mites coneguts a l’orient antic. A l’Apocalipsi el interpreta con a símbol del paradís o del que anomenem cel ,Ap(2,7) “ Als qui surtin vencedors, els concediré de menjar el fruit de l’arbre de la vida que hi ha en el paradís de Déu.” ) trobem doncs el paralelisme que hem apuntat entre el paradís terrenal i el celestial.
La questió de l’arde del be i del mal sembla ací contradictori doncs en el paradís i a més en el seu centre, com a tentació,quelcom que és dolent per l’home. Sembla ser que la pretensió és de fer veure a l’home que la seva llibertat no és absoluta, sino presa en relació a Déu que representa la llibertat en estat pur. Constatem també que al paradís celestial no existeix l’arbre del bé i del mal. Per coneixer el bé i el mal s’ha interpretat com una certa capacitat per a distingir el que ens convé a nosaltres o als altres, pròpia dels adults o com a plenitud del saber (Sabiduría que bé de Déu i no del fet de menjar d’un o altre arbre; també es simbol de capacitat de discerniment en els judicis ( L’únic jutge és el Déu Suprem). Jesús n’adverteix Mt(7,1) : “ no judiqueu i no sereu judicats”.
Ací però elsentit més probable és l’intent de l’home de coneixer el seu futur al marge de Déu i per tant de posar-se en el lloc que tan sols a Déu li pertoca. D’altra banda, menjar de l’arbre de la vida voldir tenir part en la vida divina que dona l’inmortalitat.
Gn(2,15) : “ El Senyor-Déu va pendre l’home i el va posar al jardí de l’Edén perquè el conreés i el guardés.” Per tant l’home te l’obligacióde conrear-lo i cuidar-lo com a part de la Sagrada creació, malgrat la primacía sobre la creació, l’home te la responsabilitat envers ella, de salvaguardar-la de no malmeter-la. En definitiva en fa un home responsable.
Gn(2,16): “ i li va donar aquest manament: -Pots menjar dels fruits de tots els arbres del jardí.” Trobem un home en comunicació intima o familiar en Déu. Aquest se li dona a conèixer personalment, li dona a l’home la capacitat d’intimar amb la divinitat . Sent l’home imatge de Déu i salvant les distàncies dignatàries, aquest pot esdevenir quelcom trascendent a éll mateix, “ser un Déu finit a la manera humana”. L’home és partícep doncs de les realitats espiriruals que tan sols amb l’esperit, i en darrera instància lànima, pot abastar.
Gn(2,17) . Ací Déu imposa a l’home la prohibició de menjar de arbre del bé i del mal “ perquè el dia que en mengis tingues per cert que moriràs” La prohibició de menjar del arbre del coneixement del bé i del mal, sembla que vol deturar la pretensió de l’home d’esdevinar el futur, de disposar-ne i de controlar-los sobre tot amb arts màgiques. La Llei posterior prohibirà sota pena de mort l’ús d’aquestes arts, tentació constant per als qui desesperats no tenien resposta de Déu. Podem trobar un sentit ontològic que no doni lloc a la sobèrbia de l’home en el seu tro sobre la creació, elseu paper de cúlmen i cimal d’aquesta, ans reconegui que per sobre d’ell existeix Déu, cosa que no pot oblidar mai. Déu doncs atorga a l’home el sentit de responsabilitat dels seus actes dins l’amplia llibertat que se li ofereix mitjançant l’us de la raó amb la participació de la conciencia. Li otorga llibertat, i també la facultat de voluntat per elegir el que és bo i rebutjar el dolent i de actuar en consonància. Podriem també apuntar a que la tentació de l’home de caure en el dualisme donant-li al mal un valor absolut, suprem, increat, independent , irreductible i antagònic del bé. Ací resta clar que Déu no és en cap manera creador del mal,m sinò que aquest esdevé fruit de les errades de l’home, de les seves intencions, actes etc... allunyats de la voluntat de Déu. La questió de la llibertat va lligada a la de consciència, present en el cor de la persona, essent de tipus moral li ordena practicarel bé i evitar el mal, emetent judicis de la raó per la qualla persona reconeix la qualitat moral d’un acte fet. La llibertat doncs abasta la perfecció quan està ordenada a Déu. En la mesura que la persona fa més el be, esdevé més lliure.
Gn(2,18) “....No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.” L’home tot sol no pot desenvolupar-se adequadament. En apreciem que malgrat disposar de l’Eden amb totes les seves meravetlles, no troba en les criatures cap que sigui homòloga amb éll. Que sigui també alhora “imatge de Deu”, i així en el recolçament amb el proïsme troba l’ésser humà “l’ajuda” que necessita per evolucionar, apuntant al fet de que l’home és un home sociable i que també és un homo-ludens i que en la creació pot trobar el seu espai de divertiment o entreteniment saludable i creatiu.
Gn(2,19-20): Ací el senyor modela, crea als animals amb la mateixa matèria que l’home. Peròésa de destacar que no els en infongué elseu alè de vida, deixant entreveure que aquest alè es quelcom que fa de comú l’home amb Déu, que el fa extranyament familiar a aquest,i que l’espiritualitat que mena al reconeixement del sagrat no és present en els animals, que la vida ve donada per la gratuitat de Déu en fer el cos ( l’home és cos però no només cos). El simple fet de que Déu mateix actui sobre la matèria fa que aquesta materia, innaimada , si és destinada a ser ésser viu, contingui la vida biològica, fisiològica; per tant quan parlem de vida en l’ésser humà es refereix a una vida en l’esperit, animada per “l’alè vivificador de Déu”. La veritable vida de la que tan Jesús en parla com podem analitzar en els evangelis. Déu en tant que és l’esser sense predicats que el determinin o el limitin, és al meu parer constant i substracte de la física.
També otorga a l’home soberania sobre la resta d’essers en deixar en mans de l’home la lliure elecció de donar-lis nom. Es tracta d’una manera de donar-lis vida en l’ambit de la raó. Com un acte de creació en la que l’home n’és responsable. En donar noms als animals, l’home pot referir-se a ells, etiqueta i ordena d’alguna manera la creació. D’alguna forma es fra referència també a l’aparició o ús del llenguatge humà.
L’home però es sernt sol doncs no pot dur a terme les seves facultats i capacitats que el fan més humà i a la vegada axiològicament superio. Necessita la complementarietat total, que començà en lo somàtic i abasta altres àmbits de sensibilitat i tendències.
L’Home i la dona
Els versets Gn(2,21-22) són d’una importància cabdal donada que amb l’aparicióm del binomi home-dona és com conclou la creació. Hi trobem la controvèrsia de que sembla situar l’home per damunt de la dona. Aquest fet, però, és un reflexe del caracter marcadament patriarcal ( ofins itot masclista) de les societat antigues . Ni tan sols Pau és sostreu a aquesta visió masclista de l’home.
La questió fonamental és que Déu no recorre ja al fang per fer la dona, sinò que la fa a partir de l’home. El significat és que són homoleg, que aquesta carn, materia prima, ja contè l’alè de Déu. Apareix la capacitat de procrear-se en l’home, d’una manerasensiblement mes complexa que en la resta d’animals. També podem adivinar-hi l’aparicióde la família com a nucli vertebrador de la societat sent el nucli de les relacions parentives, de les quals la de marit i muller és la més estreta. L’home reconeixent la complementarietat es veu así mateix mitjançant la diferència.
Gn(2,23) : “ L’home exclamà: - Això sí que és os dels meus osos i carn de la meva carn. El seu nom serà dona, perque ha estat presa de l’home”. La narració referma el que hem apuntat en el verset anterior i escenifica una expressió usual per a significar llaços parentius (actualment diem que portem la mateixa sang o dels llaços de sang) fins i tot llunyans.
Ací mitjançant la parella, la dona treu l’home de la solitud, cosa que no havia pogut fer cap dels animals que el Senyor li havia presentat. Per tal de subratllar que que el llaç que uneix els esposos és el més fortde tots, arrivant a afirmar el narrador que l’home deixa el lligam que l’uneix al pare i la mare (Gn 2,24).
Gn(2,25) “ tots dos , l’home i la seva dona anaven nus i no se n’avergonyien.” Es pot relacionar amb el verset (3,7), en els que s’avergoneixen de la seva nuesa és a dir, del seu cos. El cós com a part de la creació no és dolent, i situa a l’home en una inocència pura, com la dels infants que no tenen objeccions pel que fa al seu cos. Són fruit de l’educació ética definida com un moralisme, que el que sembla pretendre és evitar la luxuria, els pensaments impurs. L’home ací apareix per tant en la puresa dels infants, sense malícia. Jesús afirma que per entra en el regne de Déu cal fer-se com un infant, refermant aquesta questió.


Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 21 de gener del 2015

antropologia espiritual

una questió pendent: escriure una antropologia espiritual. curiosament existeix una antropologia teológica i una teologia espiritual, pero no una antropologia espiritual. Ting les experiencies, ting bastants dels coneiximents,...ara he començat. Un apunt sobre antropologia espiritual. ( model tantric, xaqures i aures, estructures, relacions amb la realitat i amb la persona, lo colectiu: periodes ,fenomens d'energia ( sanació, reiki), kundalini( descripció complerta),esperit,ánima i Esperit, interrelació, Identificació (S.Pau, Anne Brennan,etc),antropologiaespiritual i fenomenologia del esperit, ( visions mistiques, premonicions, simbologia, grau de concreció, fenomens energetics, interaccions amb mon fisic ipsiquic i espiritual, telepatia, sanacions físiques, psiquices i físiques, instruments de sanació)
ascesis i mística, Ioga, propedeutica ,
psicologia transpersonal ( cam'ps, ambits, elements fonamentals,) concient,subconcient, lo colectiu lo ancestral) , sincronicitats , simbolsteorema universal de espiritualitat, osmosis espiritual, telepatia,)
En fin que molta feina, poder preparo ja una tesi. el cas és que podre haure d'oficialitzar antropologia
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , , ,

dimarts, 19 d’agost del 2014

Petit Dru mon amour ( esborrany esquema)


1995-Dru-directa americana amb Jaume Grau Sirvent, després d'intentar per primer cop escalar la segona repetició de la Tomas Gross,. aquest cop voliem entrar desde inici de la directa americana pero la quantidad de pes nos impedia remuntar els petates per les zones amb cornises. vivaqueando al pie del dru nos cayo un desprendimiento bestial que por pocos metros no nos barre. aprovechamos para hacer directa americana. una semana mas tarde cambiamos de estrategia, decidimos subir los petates hasta las flames de pierre con porteos que nos ponen como mulos. allí dejamos botas crampones piolet...e iniciamos rapeles ( o sea que la teniamos que hacer si o si) con los petates hasta hasta inici del espolón bonatti allí seguimos rapelando abriendo linea de rapeles hasta dejarnos cerca de pie de vía. pensabamos que ya la teníamos. cuando jaume en r1 remonta unos de los petates y estando yo preparandome para L2, un deposito mamona de 20 litros anexo a otros petates se va abajo al romperse el asa de la que co9lgaba.!! así que tenemos que abrir unos 400 o 500 metros de rapeles ( en medio de desprendimientos, ) hasta pie de la cara w del dru donde encontramos un amasijo de cuerdas casco etc...otro escalador se habia matado rapelando por allí pocos días antes. después nos toco bajar hasta la mer de glace con gatos y sin nada atravesar el glaciar para regresar a montervers usando los pitones como piolet tracción....






comentaris de la publicació:
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)