Encara puc somniar amb el castell de puresa, en els mandales temples de lo diví, la manifestació geomètrica de essència celestial. Al cel també trobem sabor i aromes celestials, així com músiques que deixen muts els nostres instruments terrenals i embadalits els nostres sentits. L'acaronament dolçament subtil de l'esperit, aire foc o líquid, nectar diví que m'has escaldat la boca, la meva ànima resta afamada de vos. I m'heu ungit amb la vostra dolca i tèbia mel, m'heu assegut a la vostra destra. On tot És, i l'absolut categòric de l'univers ens mena pel no-ser, a la identitat amb lo contemplat, i el contemplar esdevé una unio, un trobar-se, o ser près i enlairat. Hi ha un saber en el que intervé en tot com un vent de tardor que arrossega les fulles dels arbres, despulla lo mes ocult. Lo mes secret el aalfa i omega -paraules dixit-. El principi i final de tot. La font de la vida esclatant de mil maneres i aleshores veig un univers majestuós; i més enllà la certesa de la perfecció del Creador, tan capaç dels més tortuosos deliris.
“Jo renyo a qui estimo”, i em sento estimat molt profundament i esdeving una copa que s'ofereix a l'Altíssim mogut per aquest anhel, per aquesta pulsió secreta a abraçar-se -donant-ho tot- a qui tot ens ho dona.
Els millors mestres són aqueix que extreuen el bo i millor de nosaltres. Els que t'exigeixen molt, però et donen molt. Sempre són amb un mateix quan les orelles s'obren i apareixen els llavis que les omplin de saviesa. Qui et diu que si a tot no pot ser un bon assessor, ni qui et nega quelcom és qui menys estima. Ni molt menys.
I hi ha una munió d'essers en l'essència en aquell més enllà. Hi han jerarquíes...Totes tres persones divines i la seva unicitat esdevenen el més gran misteri de la Història...I gràcies Senyor per que t'has volgut revelar als infims mentre molts d'altres de savis no t'han pogut.....tastar? Veure? Viure?...Perquè així t'ha complagut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada